L´ORIGEN DEL GOS

L’ORIGEN DEL GOS.

Fa entre 30 i 40 mil anys, humans i gossos van iniciar un dels processos de convivència entre espècies més fascinants de la història de l’evolució. Aquesta interacció va ser tan determinant en termes d’estratègies de subsistència i establiment de vincles que nombrosos investigadors l’han definit com un procés de coevolució—és a dir, un procés d’adaptació mútua entre espècies condicionat per les influències que cadascuna d’elles exerceix sobre l’altra. Aquest procés va implicar diverses etapes funcionals, i potser la primera d’elles és la que pren especial rellevància, quan algunes poblacions de llops comencen a convertir-se genèticament i morfològicament en gossos, iniciant una nova línia evolutiva en paral·lel.

No són preguntes fàcils de respondre, i per això la recerca científica actual sobre l’origen del gos incorpora equips multidisciplinaris i interdisciplinaris que van des de genetistes, els estudis dels quals han estat claus per determinar l’ascendència de l’espècie, fins a paleontòlegs i arqueòlegs, que són els qui produeixen les dades i emmarquen els contextos.

Actualment, hi ha un consens científic general en considerar el llop gris com l’ancestre del gos. Ambdós comparteixen un 99,8% de similitud genètica, fet que ha portat fins i tot a la Comissió Internacional de Nomenclatura Zoològica a classificar el gos com una subespècie del llop: Canis lupus familiaris. L’últim article publicat sobre ADN molecular suposa un consens entre més de 80 genetistes que, des dels anys 90, havien estat realitzant estudis per separat. En aquesta darrera publicació, s’uneixen per confirmar l’ascendència del gos en el llop i determinar que van existir almenys dos focus territorials clau en la domesticació: un, el més important, a l’Est asiàtic, i un altre secundari a Europa Occidental i el Pròxim Orient.
Amb aquesta última publicació, sabem, per tant, quin és l’ancestre del gos i on es troben els punts més importants de dispersió, però, quan i com va començar aquest procés?
El rellotge molecular1 de les anàlisis genètiques i els fòssils de cànids en els jaciments arqueològics coincideixen a situar l’inici del procés molt abans dels tan repetits 10.000 anys, fent retrocedir el punt d’origen fins a com a mínim 40.000 anys. El jaciment belga de Goyet ha estat un punt d’inflexió i de debat en aquest sentit, ja que alguns dels seus fòssils de llop mostren canvis morfològics en el crani amb una cronologia de més de 30.000 anys. La reflexió aquí és que, si a nivell fòssil els zooarqueòlegs som capaços de veure canvis morfològics en els ossos, els canvis en el comportament d’aquests llops haurien d’haver començat molt abans. El genetista soviètic Dmitri Beliaiev, en el seu experiment de selecció d’individus de guineu basat en la docilitat, va demostrar, entre moltes altres coses, que els canvis fenotípics venen després dels canvis conductuals. Per tant, encara hem de rastrejar l’origen en un moment anterior, quan els primers individus de la línia evolutiva dels gossos encara eren llops, però la seva forma d’actuar ja havia començat a canviar.
1 Procediment que es basa en la regularitat del procés de mutació en regions genètiques neutres al llarg del temps. Quan es detecta una mutació o divergència entre espècies a escala molecular, es pot estimar des de fa quantes generacions es va produir.
Però, per què va començar a canviar el comportament dels llops? Què van fer els llops o els humans perquè es produís aquest canvi?
La Zooarqueologia i la Tafonomia ens indiquen que les activitats carronyaires de carnívors en els assentaments humans va ser una constant al llarg de tot el Plistocè. Als jaciments arqueològics observem habitualment marques de mossegades de carnívors (incloent-hi llops) en els ossos que conformen els “abocadors” a les àrees perifèriques dels campaments. Per això, la hipòtesi que genera major consens entre la comunitat científica és que aquests residus atraurien alguns llops, que s’anirien acostant progressivament per aconseguir aliment de manera fàcil i regular. Aquest nou comportament tròfic seria molt rendible, ja que només haurien de seguir els grups humans pel territori per obtenir recursos, sense haver de dedicar constantment l’esforç energètic que implica la caça.
Aquests acostaments als campaments podrien haver començat en moments d’absència humana o desocupació, per després (i de manera progressiva) desenvolupar una major tolerància a la presència humana, fins arribar a interactuar. Això va suposar un procés llarg, probablement de milers d’anys, composat per múltiples fases funcionals. La primera d’aquestes podria incloure’s dins del comensalisme, on una de les espècies (el llop) es beneficiaria d’aquesta situació, mentre que l’altra (l’humà) ni es beneficiaria ni en resultaria perjudicada, simplement permetent que el procés es produís. A poc a poc, les interaccions haurien evolucionat cap a un “egoisme col·laboratiu”, en el qual els llops obtenien aliment fàcil i els humans es beneficiaven d’algunes de les seves característiques per desenvolupar funcions concretes dins dels grups. Aquest escenari es podria incloure dins del mutualisme, on ambdues espècies es beneficiarien, col·laborarien i finalment millorarien la seva eficàcia biològica. A partir d’aquí, començaria un procés exponencial d’interacció i selecció artificial que podem anomenar “domesticació”, però que deixarem per a una segona part…